Diria que és la primera vegada que faig un comentari en català en aquest LiveJournal. Qui bé em coneix, sap que el català és la meva llengua materna i amb la que millor sé expressar el que em ronda pel cap. Això significa que el que escric ho considero GREU.
Si ho publico és perque ha arribat un punt en que l'actitud d'una persona altera la meva vida i la de les meves amigues fins a un límit que no tenim per què tolerar.
Com que suposadament ningú té res a amagar, concreto dient que aquesta persona és la Michiru. Assumeixo que quasi tothom que llegeix això ho sap, però aclariré que la Michiru ha estat considerada amiga nostra durant molt de temps. Mentiria si digués que teniem un enorme vincle afectiu, però també mentiria si digués que no l'he arribat a apreciar molt (inclosos els seus defectes, que tots en tenim).
Tot va començar un dia fa uns mesos, quan la Lidia i la Michiru es van enfadar. Ni vull ni crec que em pertoqui entrar en detalls de per què es van enfadar, simplement ho van fer. És evident que si dues persones del teu entorn s'enfaden, això afecta a les vostres relacions. L'Aina, la Gemma i jo vem començar mantenint-nos neutrals. Ningú vol trobar-se al mig d'una disputa que no té res a veure amb ella (vull insistir en que aquesta enrabiada no té res a veure amb la resta de persones del grup). Per desgràcia, la Michiru no parava d'intentar posicionar-nos a favor seu. Li vaig demanar i siusplau en el seu moment que no em fiqués al mig, perque no hi volia estar. Però ella va insistir en anar burxant i burxant, buscant alguna manera de fer-nos llàstima o vés a saber què perque estéssim a favor seu i ens adonéssim que la Lidia era dolenta i injusta amb ella.
El cas és que a mi, com a mínim, les seves paraules no em van fer cap pena: eren mentides. Potser es pot intentar enganyar algú aliè a un grup d'amics, però no pots mentir a algú que porta veient a les dues persones i els seus comportaments durant anys. Perque sí! Estem parlant d'una relació d'any i poc! Sóc la primera que li va dir a la Lidia que es calmés i intentés parlar amb la Michiru. Però quan em va ensenyar tots els missatges que li havia enviat, els e-mails... vaig començar a entendre per què la Lidia no aconseguia calmar-se i no tenia cap ganes de parlar amb la Michiru.
La safata d'entrada del mòbil de la Lidia té missatges cada 5-10 minuts, cadascun més llastimós que l'anterior. En tots ells, la Michiru semblava desesperada per recuperar la Lidia. Semblaven més els missatges d'una parella que acabes de deixar que no els d'una amiga amb la que has tingut una baralleta. L'espai de temps dels missatges s'eixampla, però no deixen de tenir aquest to de víctima. Per favor, que li va arribar a dir que si això la feia tornar, que es vendria tots els ninos!
Crec que va ser en aquest moment quan em vaig posicionar al costat de la Lidia. Em va fer pena, però més ràbia encara, que la Michiru no fos capaç d'adonar-se que no s'havien barallat pels ninos. No, va ser perque la Michiru és incapaç d'escoltar als seus amics. A mi ja m'ho havia demostrat quan li vaig demanar que no em posés al mig i ella va seguir i seguir fins que vaig acabar farta d'escoltar-la, però albergava l'esperança de que a mi no m'escoltés perque no li caic gaire bé (és per tots sabut que es moria d'enveja perque la Lidia i jo també som amigues, i el que no sabem ben bé és per què tanta enveja. Bé, de fet sí, i es diu obsessió per la Lidia). Jo sóc d'una altra pasta, i no hagués fet el que va fer la Lidia en aquell moment: li va enviar un mail en el que li va dir que volia que es distanciessin una mica, i que els seus ninos deixessin de tenir lligams. En poques paraules, que no volia perdre el contacte però que tampoc volia una relació com la que tenien fins ara.
Semblava que la Michiru ho havia entès, però va quedar demostrat poc temps després que no. Per ella, o era tot o res.
Sense donar-li cap motiu, perque en cap moment vaig deixar de parlar-li, la Michiru va començar a passar de la meva cara. Doncs què bé! Parlant amb l'Aina i la Gemma, em van dir que a elles només els hi venia mentides (que a mi personalment em sembla encara pitjor). Això és valorar una amistat? Que a la mínima que se li demana una cosa (MAI li havia demanat res, MAI), em deixa de parlar? Que quan les coses no acaben de funcionar, intenta recuperar a la gent amb mentides? Ni parlar-ne. Suposo que aquí va ser quan ja vem voler desentendre'ns de tot, i passar. Sobretot passar, i seguir amb les nostres vides. Total, "no hi havia res a rascar", ni tampoc res a salvar. No teniem cap necessitat d'estar patint.
I ara voldria parlar del que em sembla la pitjor falta de respecte que ha tingut mai tant amb nosaltres com amb qualsevol que se l'escoltés. Evidentment, parlo de la seva suposada anorèxia.
En el temps que fa que conec la Michiru, ha perdut pes. Sí, és cert, però ha perdut pes per a estar en un de més saludable. Sempre ens ha dit que té transtorns alimentaris, i encara que al principi t'ho pots arribar a creure... arriba un moment en que no. Posaré un exemple: al Saló del Còmic ens va dir que tenia una mica de gastroenteritis. Si tens una mica de mal de panxa, el teu dinar no consisteix en una bossa de patates fregides Lay's. I si el que no volia era un entrepà (com tots vem menjar) perque té anorèxia i no es vol engreixar... home, unes patates engreixen una mica! I evidentment, per berenar, el millor és un Happy Meal del McDonald's, que no només engreixa sino que també té ketchup (àcid), estupend pel mal d'estómac.
Ella diu que té anorèxia nerviosa. Com que sóc una mica idiota a vegades, vaig buscar informació sobre aquesta malaltia. No era el meu primer contacte amb l'anorèxia, però sí la primera vegada en la que podia fer alguna cosa. O hagués pogut fer, si la malaltia fos REAL.
Consiste en una alteración grave de la percepción de la propia imagen, con un temor morboso a la obesidad, lo que condiciona una alteración.
Las principales características de la anorexia nerviosa son el rechazo a mantener un peso corporal mínimo, un miedo intenso a ganar peso y una alteración significativa de la percepción del cuerpo.
Criterios considerados por la Sociedad Americana de Psiquiatría para el diagnóstico de la anorexia psíquica:
Rechazo a mantener el peso corporal por encima del mínimo normal para la edad y talla.
Miedo intenso al aumento de peso o a ser obeso incluso con peso inferior al normal.
Distorsión de la apreciación del peso, el tamaño o la forma del propio cuerpo.
Habitualmente es la familia la que aporta toda la información necesaria, mientras que el paciente suele defenderse y negar el comportamiento anoréxico.
Us he copiat uns extractes que m'han semblat prou interessants. Si tenim en compte que, a més, te la barra de culpar la Lidia de la seva anorèxia fictícia, el fet es torna encara més abominable. Perque en repetides ocasions ha dit que ha deixat de menjar perque la Lidia no li parla. No hi ha manera millor per recuperar una amistat que culpar-la de la teva malaltia. Una malaltia que, de ser real, és molt greu, i que sap de sobres que a la Lidia l'ha tocat d'aprop molts cops.
I com jo sóc una persona malalta de veritat, no veig normal que no faci cas de les indicacions del metge. Ens va deixar penjats al fòrum de Chessire, alegant que com té problemes de salut s'havia d'allunyar d'internet i dels càrrecs de responsabilitat. Però va marxar sense deixar poders d'administrador plens a cap compte. Va deixar un missatge lacrimogen, en el que els nostres usuaris li van donar ànims. No obstant això, mentre escribia aquest missatge de no tocar internet, s'havia obert un Fotolog nou, un LiveJournal nou, i li va faltar temps per obrir un altre fòrum i ser-ne l'administradora. Dec ser una malalta molt estranya, perque si em diuen que no faci una cosa perque podria empitjorar... no la faig ni en broma. I a la Michiru, això li deu relliscar. Perque a més, estant anorèxica i dient que l'haurien d'ingressar en una unitat especialitzada de tant malament que estava, se'n va anar a Port Aventura. El lloc ideal per una persona amb transtorns alimentaris, perque tots sabem que acabar vomitant pel mareig és IDEAL per l'anorèxia.
Però som persones adultes, i quan la Michiru va demostrar que nosaltres li importem menys que una pedra, vem començar a passar del tema. Que es vol fer la malalta? Que s'ho fagi. Que deixa el foro? Que el deixi. Que no ens vol parlar? Que no ens parli. Però ella no deu voler deixar-nos en pau, perque cada dos per tres està llençant provocacions per veure si ens enfadem.
Sí, vem voler treure-la de la nostra vida. I ho hauriem aconseguit si ella no seguís tocant els pebrots. Em remeto a: http://dreamerdarkness.livejournal.com/4051.html És un de tants exemples de tocades d'ous que va fent. Podeu comprovar que hi ha un missatge meu al qual encara espero resposta. No em creuré que no l'hagi vist, perque ha publicat altres entrades. Penso que vaig ser prou correcta i li vaig explicar d'una manera senzilla d'entendre la meva postura. Costava tant contestar?
I no vull enumerar la de coses que ha anat fent. Cada dia era arribar a casa i veure algun comentari rabiós, alguna provocació, i sobretot ganes de posar a gent en contra nostra. Un encant de persona!
Però el pitjor és que la Michiru té la cara d'enviar-nos a pastar fang i de convidar-nos a deixar-la en pau a través del seu LiveJournal (sí, aquell que havia abandonat per obrir-se'n un de nou que només fos pels seus amics. Fins a aquest punt arriba el seu despreci, perque nosaltres en cap moment li hem fet res i no ens va pas dir que es canviava de LiveJournal), quan ella no para i precisament no podem treure-la de la nostra vida perque deu trobar molt de plaer en llençar provocacions.
Com encara no en tenim prou, té la poca vergonya de reclamar dues pestanyes (no costen ni un euro) quan ella li deu prop de 150 euros a la Lidia. Diners que la Lidia no pensava ni reclamar, perque en el seu moment se'ls va gastar "gustosament", però que ateses les circumstàncies... obviament vol recuperar. Si li pregunteu a la Michiru, ella us dirà que la Lidia li va comprar perque va voler. Després de que una persona et faci el corcó amb "VULL VULL VULL VULL PERÒ NO TINC DINERS" i de veure com té els ninos sense ulls o perruques, només per llàstima i per treure't del damunt el corcó, ho compres. Però això no és un regal, és un préstec.
Obviament, encara no s'ha dignat a donar la cara. No ha quedat amb nosaltres per parlar, com va prometre que faria. I sincerament, ja no vull. Per a mi, aquesta persona no és res. Fa temps que no és res. No suporto les mentides, i encara menys que siguin els que considero els meus amics els que em meteixen. L'únic sentiment que em desperta ara per ara és FÀSTIC.
No vull saber res de la Michiru i del seu nou món. No vull veure el seu spam descarat amb ànsies de tocar la moral. Per descomptat, a ella no la vull veure tampoc. Ja ens ha fet prou mal.
From now on, the journal will become friends only except for determinate kinds of posts, which will be public.
If you'd like to be added, please do not hesitate to leave a comment here explaining how you got to my journal (this is the only thing I really want to know beforehand, as I am very open to meeting new people).
Me siento totalmente avergonzada de esto. No lo comprendo, ¿en qué clase de sociedad vivimos?
Esto es totalmente vergonzoso, y me siento totalmente ofendida por ello. Con maravillas como esta, sintiéndolo mucho yo NO puedo sentirme española, me da demasiado asco.
1. Comenta con tu nombre y te diré algo sobre ti. // Comment with your name and I'll say something about you. 2. Te diré qué cantante / anime / juego me recuerda a ti. // I'll tell you which singer / anime / game reminds me of you. 3. Te diré algo que tenemos en común. // I'll tell you something we have in common. 4. Te diré algo que te envidie. // I'll tell you something I envy from you. 5. Te diré el primer recuerdo que tengo sobre ti. // I'll tell you my first memory of you. 6. Te preguntaré algo que siempre he querido preguntarte. // I'll ask you something I've always wanted to ask you. 7. Si relleno esto por ti, tendrás que poner el meme en tu diario para que yo pueda hacerlo. // If I fill this for you, you must meme too.
![[info]](http://p-stat.livejournal.com/img/userinfo.gif){kind=small}
kaijule's journal